Avui us deixo amb un article força interessant sobre l’habitatge i com des de l’acció publica si que es pot actuar per solucionar el problema. L’autor Juan Manuel Bermúdez es arquitecte, i un bon amic.
La possibilitat de disposar d’un habitatge adequat a les necessitats de cada llar és un dret reconegut per totes les constitucions europees, i la garantía d’aquest dret és responsabilitat de les administracions públiques.
Actualment el sector immobiliari està immers en un discurs merament mercantilista. Ja no parlem de cóm han de ser els habitatges, o com s’han d’agrupar, és a dir, no parlem de tipologia arquitectònica ni d’urbanisme en sentit general. Ara la discussió és el preu de l’habitatge, per ser més concrets de la seva desorbitada escalada. Parlem del mercat immobiliari i veiem com un dels agents d’aquest sector, els promotors, s’han convertit en estrelles del mon econòmic i empresarial, o de com les constructores passen d’uns grups financers a d’altres de la nit al dia. Veiem com l’habitatge, producte estrella d’aquest mercat, és un producte d’inversió.
I així les coses, com el mercat és lliure, i el preu de l’habitatge el regula l’oferta i la demanda, cada dia més sectors de població queden exclosos d’aquest mercat, o per tant del dret constitucional d’accedir a un habitatge digne i adequat.
L’administració ha d’intervenir decididament per tal de pogué regular aquest mercat i, probablement, la millor manera que té és mitjançant el foment i la promoció d’habitatge protegit.
Actualment, la legislació vigent a Catalunya obliga a reservar un 20% del sostre que es qualifiqui per a l’ús residencial de nova implantació, per a la construcció d’habitatges de promoció pública, i un 10% addicional, en poblacions de més de 10.000 habitants, per a la construcció d’habitatges objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible.
Aquest percentatges es demostren clarament insuficients per tal de donar resposta satisfactòria al problema plantejat.
De vegades no cal inventar res, només cal mirar al nostre voltant i aprendre del veí.
En aquest sentit l’exemple de Vitoria-Gasteiz pot esdevenir clarificador.
Vitoria-Gasteiz és una ciutat de poc més de 220.000 habitants i porta més d’una dècada practicant una política activa en matèria d’habitatge protegit, fins a l’extrem que, en l’actualitat, el 70% dels nous habitatges són protegits. D’aquesta manera l’ajuntament i el govern Basc conjuntament són els actors principals del seu mercat residencial, tant en la seva vesant d’habitatge de venda com de lloguer.
Aquesta important intervenció permet una oferta d’habitatge protegit, en aquest any, del 45 % del total del mercat ( habitatge lliure i usat) en venda, i gairebé el 95% pel que fa a l’habitatge en lloguer.
La traducció immediata d’aquestes xifres en els preus és la següent: En tant que l’habitatge nou lliure es ven a uns 3.900 €/m2, i l’usa’t a uns 3.800 €/m2, l’habitatge protegit té un preu inferior als 1.300 €/m2.
En el mercat de lloguer tenim uns 885 €/mes del lliure front a uns 305 €/mes del protegit.
Malgrat això el preu de l’habitatge lliure continua essent car. ¿ On esta, doncs, la intervenció en el mercat?.
A banda dels canvis de comportament dels compradors, doncs, cada vegada més el comprador compara un habitatge lliure amb un protegit, pràcticament igual al anterior, però amb un preu molt inferior,o de la dilatació en el temps de venda dels habitatges lliures, només cal repassar les dades del primer semestre de la “Sociedad de Tasación”, per constatar que l’augment del preu de l’habitatge lliure ha estat d’un 1,5%, en tant que, a Catalunya, el increment és d’un 8,8%.
Conclusions:
Veiem, doncs, que existeix la possibilitat d’incidir en el mercat immobiliari per part de l’administració, i, per tant, de regular i facilitar l’accés a l’habitatge dels sectors de poblacions exclosos pel increment actual de preus.
No s’ha analitzat aquí les particularitats del sistema Basc, ni la complexitat legislativa i conceptual que implica l’exemple de Vitoria-Gasteiz, únicament s’ha pretès posar de manifest que existeixen mecanismes reals d’intervenció, a banda del fal·laç argument de la manca de sòl, que permeten assolir els objectius de fer assequible l’accés a l’habitatge a la majoria de la població.
Per tant, fora bo, iniciar els treballs i estudis adients per tal de variar la legislació actual, al objecte d’establir els mecanisme necessaris per assolir percentatges, substancialment superiors als actuals, en relació a la reserva de sostre per habitatge de protecció pública o objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible.
Actualment el sector immobiliari està immers en un discurs merament mercantilista. Ja no parlem de cóm han de ser els habitatges, o com s’han d’agrupar, és a dir, no parlem de tipologia arquitectònica ni d’urbanisme en sentit general. Ara la discussió és el preu de l’habitatge, per ser més concrets de la seva desorbitada escalada. Parlem del mercat immobiliari i veiem com un dels agents d’aquest sector, els promotors, s’han convertit en estrelles del mon econòmic i empresarial, o de com les constructores passen d’uns grups financers a d’altres de la nit al dia. Veiem com l’habitatge, producte estrella d’aquest mercat, és un producte d’inversió.
I així les coses, com el mercat és lliure, i el preu de l’habitatge el regula l’oferta i la demanda, cada dia més sectors de població queden exclosos d’aquest mercat, o per tant del dret constitucional d’accedir a un habitatge digne i adequat.
L’administració ha d’intervenir decididament per tal de pogué regular aquest mercat i, probablement, la millor manera que té és mitjançant el foment i la promoció d’habitatge protegit.
Actualment, la legislació vigent a Catalunya obliga a reservar un 20% del sostre que es qualifiqui per a l’ús residencial de nova implantació, per a la construcció d’habitatges de promoció pública, i un 10% addicional, en poblacions de més de 10.000 habitants, per a la construcció d’habitatges objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible.
Aquest percentatges es demostren clarament insuficients per tal de donar resposta satisfactòria al problema plantejat.
De vegades no cal inventar res, només cal mirar al nostre voltant i aprendre del veí.
En aquest sentit l’exemple de Vitoria-Gasteiz pot esdevenir clarificador.
Vitoria-Gasteiz és una ciutat de poc més de 220.000 habitants i porta més d’una dècada practicant una política activa en matèria d’habitatge protegit, fins a l’extrem que, en l’actualitat, el 70% dels nous habitatges són protegits. D’aquesta manera l’ajuntament i el govern Basc conjuntament són els actors principals del seu mercat residencial, tant en la seva vesant d’habitatge de venda com de lloguer.
Aquesta important intervenció permet una oferta d’habitatge protegit, en aquest any, del 45 % del total del mercat ( habitatge lliure i usat) en venda, i gairebé el 95% pel que fa a l’habitatge en lloguer.
La traducció immediata d’aquestes xifres en els preus és la següent: En tant que l’habitatge nou lliure es ven a uns 3.900 €/m2, i l’usa’t a uns 3.800 €/m2, l’habitatge protegit té un preu inferior als 1.300 €/m2.
En el mercat de lloguer tenim uns 885 €/mes del lliure front a uns 305 €/mes del protegit.
Malgrat això el preu de l’habitatge lliure continua essent car. ¿ On esta, doncs, la intervenció en el mercat?.
A banda dels canvis de comportament dels compradors, doncs, cada vegada més el comprador compara un habitatge lliure amb un protegit, pràcticament igual al anterior, però amb un preu molt inferior,o de la dilatació en el temps de venda dels habitatges lliures, només cal repassar les dades del primer semestre de la “Sociedad de Tasación”, per constatar que l’augment del preu de l’habitatge lliure ha estat d’un 1,5%, en tant que, a Catalunya, el increment és d’un 8,8%.
Conclusions:
Veiem, doncs, que existeix la possibilitat d’incidir en el mercat immobiliari per part de l’administració, i, per tant, de regular i facilitar l’accés a l’habitatge dels sectors de poblacions exclosos pel increment actual de preus.
No s’ha analitzat aquí les particularitats del sistema Basc, ni la complexitat legislativa i conceptual que implica l’exemple de Vitoria-Gasteiz, únicament s’ha pretès posar de manifest que existeixen mecanismes reals d’intervenció, a banda del fal·laç argument de la manca de sòl, que permeten assolir els objectius de fer assequible l’accés a l’habitatge a la majoria de la població.
Per tant, fora bo, iniciar els treballs i estudis adients per tal de variar la legislació actual, al objecte d’establir els mecanisme necessaris per assolir percentatges, substancialment superiors als actuals, en relació a la reserva de sostre per habitatge de protecció pública o objecte d’altres mesures d’estímul de l’habitatge assequible.
1 comentario:
Quina raó tens Miquel, el Manel es un tio estupendo i quina raó te al seu article.
Una abraçada a tots dos.
Alfons
Publicar un comentario